Per què la poesia atrau tant els infants?

“Us heu fixat amb les aranyes… Què teixeixen?” –pregunta Helena Maragall, mestra i pedagoga, als alumnes de tercer de primària en el taller de poesia mentre seuen plegats en rotllana entorn una espelma que ha encès només començar la sessió. Els infants creen mentalment una imatge d’aquest insecte i, a partir d’aquí, arrenca el poema. Avui toca: l’Aranya, de Bofill, Puig i Serrat. “L’aranya fa mitja damunt una flor, la tela que fila és com si fos d’or…”. Rima i llenguatge omplen la sala de l’escola, on Maragall recita acompanyada del gest per anticipar el vers que vindrà. Els alumnes participen a l’activitat amb ganes, hi estan avesats, tot i l’edat primerenca. A darrere d’aquest interès, hi ha un perquè: la poesia és innata en l’ésser humà.

Rafael Núñez, catedràtic emèrit de teoria de la literatura i literatura comparada de la Universitat d’Oviedo, destaca que “els nens són poetes des que comencen a expressar-se perquè a l’hora de dir el que volen deformen les paraules que han sentit o, fins i tot, se les inventen”. Aquesta creació del llenguatge és, segons Núñez, “l’autèntica poesia” perquè, tal com descriu el catedràtic, la poesia genuïna no fa un ús del llenguatge codificat, convencional i estereotipat, sinó que el crea. “La deformació i el fet d’anar contra les regles és part essencial de la poesia”, relata.

Núñez, a més, subratlla el “valor melòdic” que tenen les paraules en poesia. I és que, a part de transmetre imatges de situacions i fets, la poesia també és ritme, so i musicalitat. “Poden no tenir res a veure entre elles, però juntes fan rimes i associacions”. N’és un exemple Una, dola, tela, catola…que Carmen Bravo-Villasante, feia referència en El libro del folklore infantil. “Aquesta poesia anticonvencional i anòmala –tot i que molt rítmica– és la que els nens reconeixen i assimilen millor”, constata Núñez.