Article publicat El Punt Avui el 8 de març del 2020. Fes clic per veure l’article original
-
Intel·lectual heterogeni i amant de la bona vida, va escriure obre com ‘Manual de la buena vida’ (2017) o ‘Memorias de un liberal psicodélico’ que va ser Premi Gaziel 2011
-
Va ser director de la Biblioteca Nacional del 2001 al 2004
L’escriptor Luis Racionero i Grau ha mort aquest diumenge als 80 anys.
Nascut el 1940 a la Seu d’Urgell, Racionero va estudiar la carrera d’Enginyeria i Econòmiques a la Universitat de Barcelona (1965) i va doctorar-se en urbanisme a la universitat nord-americana de Berkeley (Califòrnia). De 1968 al 1970 va residir a Berkeley (Califòrnia, EUA) i va obtenir el grau de màster en Planificació Urbana. A partir de llavors va exercir com a consultor en urbanisme per a entitats públiques del Brasil, Algèria i Espanya. Va exercir com a professor de Microeconomia a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona i a l’Autònoma de Madrid.
El 1977 va decidir abandonar la ciutat i els seus treballs per a refugiar-se en la literatura i va fixar la seva residència a Sant Martí d’Empúries (L’Escala). La seva producció literària va començar el 1972 amb Ensayos sobre el Apocalipsis. A aquesta obra li van seguir Textos de Estética Laoísta (1976), Filosofías del underground (1977), Sistema de ciudades y ordenación del territorio (1977), Conocer a Leonardo da Vinci (1978) i Cercamón (1981).
A la dècada dels 80 es va convertir en un dels assagistes de majors vendes a l’Estat, amb obres com España en Europa (1987), on descriu el llarg camí cap a la integració a Europa des del projecte regenerador de 1898 fins la solució reintegradora de 1986; o Florencia de los Medicis (1989), un altre èxit editorial que aproximava el lector al bressol del Renaixement amb abundant material iconogràfic.
Després de la seva etapa bohèmia californiana, va protagonitzar una aproximació a la política catalana i va encapçalar la llista d’ERC per Girona a les eleccions de 1982. Anys més tard es va apropar al Partit Popular.
Als noranta va publicar El nuevo paradigma, coescrit amb Luis Medina, on feia una aproximació a sistema filosòfic d’anàlisi global i interdisciplinar anomenat “nou paradigma”, concebut com a mètode d’observació enfrontat a la visió mecanicista del món i partidari de considerar l’univers com un organisme en creixement.
D’aquesta època són El arte de vivir (1993) i Atenas de Pericles (1993).
Seguidor de el Barcelona FC, va escriure diversos articles per a El Decàleg del Culé, una edició especial per als aficionats blaugrana.
Intel·lectual eclèctic i difícil d’encasellar, va plasmar la seva faceta de persona apassionada i bon vivant al Manual de la buena vida (2017) o Memorias de un liberal psicodélico, que va ser Premi Gaziel 2011.
La seva prolífica trajectòria d’assagista, urbanista i novel·lista ha estat reconeguda amb premis literaris com el Prudenci Bertrana de 1981 per Cercamón, l’Anagrama d’Assaig de 1983 per Del paro al ocio, el Carlemany del 2000 per L’últim càtar o l’Espasa d’Assaig també del 2000 per El progreso decadente. Entre els seus assajos Oriente y Occidente (1993) i el 2009 va publicar el seu llibre de memòries Sobrevivir a un gran amor, seis veces, on desgranava la seva concorreguda vida sentimental retratava diverses de les seves exparelles, entre les quals la sexòloga Elena Ochoa, en el que va definir com a “teràpia irònica”i. Abans del seu matrimoni amb Ochoa (1991-1994), va estar casat amb María José Rague, amb qui va tenir un fill.
Pots seguir llegint l’article aquí
