Article d’opinió de Magí Camps publicat a La Vanguardia el 28 de novembre del 2022.
Calia tenir la lot amb la pila carregada i una altra pila de petaca de recanvi. També calia tenir el llibre a prop, amagat sota el matalàs, per poder-lo treure amb discreció. Tot plegat, eren precaucions necessàries per poder executar la missió secreta sense ser descobert. Així ho feia jo els dissabtes al matí, quan els meus pares, que matinaven per obrir la bacallaneria, ens deixaven dormir a la meva germana i a mi una estona més que els dies d’escola. Però el rellotge biològic em despertava abans i, en lloc de llevar-me i esmorzar, agafava el llibre, encenia la lot i em posava a llegir sota els llençols, fins que sentia els passos de la meva mare que s’acostaven per despertar-nos, i ho amagava tot abans de ser descobert.
Vaig recordar emocionat aquesta anècdota quan vaig sentir el discurs de Josep Maria Pou, dilluns passat, a La Nit de l’Edició. Amb motiu que el Gremi d’Editors de Catalunya li va lliurar el premi Atlàntida, l’actor va fer un parlament de traca i mocador. Pou acostuma a ser brillant en els discursos d’agraïment, perquè no segueix mai el camí previsible. La seva veu, tot i que en aquesta ocasió estava afectada per un refredat, retrona a la sala, però sobretot hi retrona pel que diu.
Consulteu l’article original de la notícia clicant aquí
