Entrevista de la Magda Gregori Borrell publicat a La Mira el 9 de març de 2020. Fes clic per veure l’article original
Pilar Beltran és una de les editores de referència en llengua catalana. Treballa de manera discreta, acurada i reservada al servei d’un objectiu: que brillin i llueixin els escriptors
Ens hem citat a la llibreria Laie, al carrer Pau Claris de Barcelona. Un punt neuràlgic, un centre d’operacions, uns espai habitual de trobada entre autors i editors. Pilar Beltran hi és sovint. Hi arribo, pujo al primer pis, gairebé de manera inconscient dono una ullada i m’adono que està reunida. Ella, que no es perd detall, veu que ja he arribat. S’aixeca, ens saludem i busquem taula. I, en aquell precís instant, penso: has llegit molts llibres que han passat per les seves mans, però mai abans havies tingut l’oportunitat de preguntar-li per aquelles coses que la seva feina discreta fa possibles. Un gran repte: no desaprofitar l’oportunitat, no deixar cap pregunta al tinter. “És una paradoxa donar llum a la feina de l’editora”, comenta amb una rialla sincera.
“La feina de l’editora és que brilli i llueixi l’autor, som i hem de ser personatges invisibles”
Per què?, pregunto de manera instintiva. “La feina de l’editora és que brilli i llueixi l’autor, som i hem de ser personatges invisibles.” El seu posat serè i la seva mirada penetrant transmeten expertesa, seguretat. Anys de llibres i títols a la motxilla que la van portar, l’any 2002, a assumir la direcció del segell Edicions 62. I fins avui. Llegint, valorant, suggerint, promocionant, compartint. És a dir, editant.
“El primer que hem de fer és llegir. Sempre. Tot. Després triar, escollir. I saber dir que no, això és el més important. Un 80% del que ens arriba no s’acaba publicant”
Les seves són reflexions intenses, categòriques. “Qui signa un llibre és l’autor, és qui en té la responsabilitat última. Són ells qui donen la cara, la nostra feina sempre ha de ser de portes endins”, comenta Beltran. Encara no fa ni deu minuts que enraonem, la conversa flueix sense fer gaires preguntes. Es nota que parla sovint amb autors i persones diverses. De seguida ha creat un clima agradable i còmplice. Però hi ha qüestions que són indefugibles: tots tenim percepcions o idees preconcebudes, però quina és la feina d’una editora? “El primer que hem de fer és llegir. Sempre. Tot. Després triar, escollir. I saber dir que no, això és el més important.” Descartar. Refusar aquelles propostes que no tenen prou qualitat o que, simplement, no encaixen en el catàleg d’una col·lecció. “Un 80% del que ens arriba no s’acaba publicant. Has de saber per què dius que sí o que no. N’has de tenir clars els motius”, comenta la Pilar. És desagradable? “Sí, però s’aprèn a fer d’una manera educada i elegant, sense ofendre”, afegeix. I per arribar a aquesta conclusió cal, abans, haver llegit molt.
De vegades m’han comentat que hi ha editors que no llegeixen. Jo crec que no és possible. No sé com s’ho fan”
Llegir, llegir i llegir. I després triar. Aquestes són les primeres feines intangibles que fan les editores. Després negocien amb els autors, estableixen un contracte i, a partir d’aquí, comencen a treballar seriosament amb el text. “De vegades m’han comentat que hi ha editors que no llegeixen. Jo crec que no és possible. No sé com s’ho fan”, assegura accentuant l’estranyesa de l’afirmació. Es nota que ella està convençuda de la seva manera de fer i de treballar per regalar un bon llibre als lectors; per tant, res li fa perdre el món de vista.
Sempre ha viscut envoltada de lletres i llibres. Per això, va decidir estudiar Filologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. I a poc a poc va iniciar un camí que, casualitat o no, l’ha portat allà on volia ser. “Suposo que, com en tantes altres coses a la vida, tenia clar el que no volia fer. Sabia el que em venia de gust i, una mica, ho vaig buscar”, afirma mentre explica que cursant la carrera feia correccions a Ediciones Doyma, un segell especialitzat en publicacions mèdiques. No s’imagina llavors, ni tan sols podia intuir-ho, que acabaria editant alguns dels autors més reconeguts de ficció i no-ficció en llengua catalana. “Vaig començar editant quaderns de medicina clínica i infermeria que estaven molt mal escrits —riu—. Els metges i les infermeres coneixien molt bé el contingut, però no sabien donar-hi forma perquè ho pogués entendre el lector final”, comenta amb simpatia. Després va entrar a treballar a Cercle de Lectors i va ser aleshores quan va decidir cursar un màster d’edició. Ja tenia un peu dins del món editorial i necessitava ampliar coneixements per continuar-hi. Per anar escalant, grimpant entre títol i títol, entre autors i llibreters. Per convertir-se en una invisible imprescindible.
“Només llegint molt acabes trobant el millor termòmetre. Acabes veient quan una cosa val o no la pena. Necessites que un text t’emocioni, t’apassioni, et remogui, t’apel·li”
Segueix llegint aquí
