Tres especialistes de la indústria reflexionen sobre els canvis exercits per l’actual administració, així com les polítiques culturals que s’hauran de tenir en compte en el futur per tal de preservar els drets dels lectors.
Des de fa temps s’esmenta que l’ecosistema editorial de Mèxic es troba gairebé al punt del col·lapse. La manca de suports i regulacions governamentals ha propiciat que els diversos treballadors del llibre –editors, llibreters, promotors de lectura, entre d’altres– exerceixin els seus oficis en un estat de precarització. Per això, tres especialistes de la indústria reflexionen sobre els canvis exercits per l’actual administració, així com les polítiques culturals que s’hauran de tenir en compte en el futur per tal de preservar els drets dels lectors.
El Fons de Cultura Econòmica va aspirar en aquest sexenni a exercir algunes funcions relacionades amb l’activitat editorial que durant molt de temps van estar repartides en altres organismes públics, principalment la comercialització (Educal) i el foment del llibre (Direcció General de Publicacions); moltes altres, sobretot les relacionades amb l’educació, van quedar en mans d’altres institucions (Conaliteg, Indautor, Direcció General del Biblioteques) o es van diluir de manera silenciosa. Va ser una centralització d’objectius molt acotats que en els fets va servir per desentendre’s d’algunes activitats, com ara el registre del preu únic –element clau en l’aplicació de la llei del llibre–, el foment a la traducció –ai de l’espanyol–, la presència internacional del llibre mexicà, l’organització de fires –amb el seu efecte benèfic a lectors i editors–, la coedició com a palanca per ampliar l’abast d’algunes obres, la capacitació professional, l’aixecament d’enquestes de lectura. Potser més greu va ser que va anul·lar els espais d’interlocució, formals o informals, des dels quals es podrien haver enfrontat les moltes facetes de l’activitat llibresca; per exemple, no hi va haver al sexenni una sola reunió del Consell Nacional de Foment per al Llibre i la Lectura –espai que, en el paper, ajudaria a millorar l’àmbit del llibre en conjunt, ja que hi conflueixen, a part d’una infinitat de funcionaris governamentals, representants d’escriptors, editors, llibreters i bibliotecaris–, alhora que les accions legislatives sobre el sector van ser aïllades i inconnexes –penseu en la reforma a la llei de biblioteques, amb el seu ànim punitiu paorós, o en la iniciativa per aplicar la taxa zero d’IVA a la venda d’exemplars a les llibreries–. En síntesi, va ser una centralització tímida, poc generosa, ressentida. El Fons pot ser el gran dinamitzador de la indústria editorial mexicana, no només per la seva història i el seu catàleg fabulós, sinó per la seva infraestructura –les llibreries a tot el país ia l’exterior–, els seus recursos tècnics, els seus nexes amb altres àrees del govern, però certa estretor de mires va fer que en aquests anys renunciés a actuar com el poderós organisme públic d’abast iberoamericà que és i preferís comportar-se com una atribuïda pime mexicana que troba a la lògica del comerç informal el model a seguir o com un ens assistencial que recull somriures amb els regals que reparteix.