Article de Carlota Gurt
Si em preguntessin el nom d’una empresa que es dediqui a la impressió editorial a Catalunya segurament només em vindria un nom al cap: Romanyà Valls. Per més que no és la més gran, segurament sí que és la més històrica. Si sou lectors haureu llegit desenes de llibres que han sortit de les seves màquines: és gairebé impossible que no sigui així. L’any passat, per exemple, van sortir d’allà sis milions i mig d’exemplars d’editorials com ara Anagrama, Penguin Random House, Acantilado, Quaderns Crema, Club Editor, L’Altra, La Segona Perifèria o Periscopi.
Fa poc vaig conèixer l’Elisenda Romanyà en una festa del sector i em vaig adonar que els impressors són una de les baules més invisibles del món del llibre. Els editors, els autors, els traductors, els llibreters, els lectors, ens els trobem arreu i estan envoltats de l’aura literària: les idees, la vida intel·lectual, l’art contra el món. En canvi, tinc la sensació que els impressors, com també els distribuïdors i altres branques, són injustament considerats una maquinària logística necessària però amb poca elevació espiritual: de la mateixa manera que ens entestem absurdament a separar el cos de l’ànima, amb els llibres separem l’objecte físic de la seva ànima.
Aterro, doncs, a Romanyà Valls un dimarts a les dotze. Al vestíbul em reben dos grans quadres amb retrats de l’oncle de l’Elisenda (en Joan, el fundador) i de la seva mare, la Gemma, que el 1973 va agafar les regnes de la impremta i la va convertir en el que és ara, fins que va passar el testimoni a la seva filla. Una reproducció del pensador de Rodin em vigila mentre la recepcionista m’atén. L’Elisenda baixa de seguida. M’ensenya les oficines i m’explica que són 49 treballadors. Tenir-ne un de més els farà saltar a la categoria d’empresa mitjana, i això comporta unes obligacions per a les quals s’estan preparant. També allà, doncs, com passa arreu, hi ha més feina que mans.
M’ensenya amb orgull les instal·lacions (més de sis mil metres quadrats). “La vista des d’aquí m’encanta”, diu mentre obre una finestra que dona a una immensa sala plena de màquines. A l’ampit s’hi acumula una mena de neu; és la pols de paper que deixa anar la talladora. Els llibres, com nosaltres, també es convertiran en pols.
Baixem a les tripes de l’empresa, on en lloc de budells hi ha grans màquines per donar i per vendre enmig de sorolls industrials: impressores offset, inkjet, rotatives, talladores, cosidores, plegadores, serradores, encoladores, assecadores, paletitzadores. Les màquines, al contrari del que ens volen fer creure, són fal·libles: sempre n’hi ha alguna que es desajusta, que s’avaria, que exigeix manteniment, i que comporta prendre decisions per no fallar amb els terminis promesos. Contemplar el procés en sèrie del paper en blanc transformant-se en centenars, milers, de llibres, té alguna cosa hipnòtica, gairebé com un mantra visual. Imprimir, tallar, plegar, cosir, encolar, assecar, tallar sobrants, retractilar, paletitzar. Aquí i allà llibres empolsinats, carretons d’exemplars defectuosos, com els cadàvers de la batalla.
Les coses valen el que valen
Després visitem els magatzems on s’amunteguen milers de llibres, d’idees, d’històries. Entrem a la sala amb les torres de bobines de paper d’una tona que aviat serviran per imprimir tres mil llibres cadascuna. Em sento minúscula. M’explica coses. Que la majoria del paper ve de Suècia. Que per diferenciar el paper de pasta mecànica —el que s’esgrogueirà amb el temps a causa de la lignina— del de pasta química, els ulls no serveixen, només la punta dels dits. Em parla satisfeta de les obres de fa uns mesos que per fi han donat llum natural a la zona de treball; m’ensenya la màquina CTP novíssima, immensa, amb aires de nau espacial i més gran del que necessitaven perquè l’Elisenda mira no cap a les necessitats presents, sinó futures; em parla del canvi a la tinta vegetal i altres mesures en el camí de la sostenibilitat. M’explica que han apujat preus; sé que alguns editors rondinen. Potser els impressors són dels pocs que, per sort, no cedeixen davant del xantatge dels sacrificis econòmics en nom de la cultura. Les coses valen el que valen.
