Una nova generació de talent, plena de veus femenines, aterra amb una infinitat de narratives i trames que pretenen, la majoria, aportar la visió que tenen els més joves del món
“Ser escriptor no és fàcil. I ser escriptor jove, menys”, assegura Elisa Levi (Madrid, 1994), una de les veus menors de 30 anys més destacades del panorama literari espanyol. La seva última novel·la, Yo no sé d’altres coses (Temas de Hoy, 2021), en què Lea, de 19 anys, explica a un senyor que ha perdut el seu gos perquè ahir es va acabar el món, la va consolidar com a tal, encara que abans el públic va poder llegir-la a Per què ploren les ciutats (Temas de Hoy, 2019), on relatava la sola que se sentia Ada després que Denis se suïcidés. També és autora del poemari Perdida en un bol de cereals (Espasa, 2016) i l’obra teatral Ramitas als cabells, estrenada a Madrid el 2017.
“Em sap greu que m’he hagut de guanyar la confiança del món editorial i d’escriptores i escriptors consagrats. En part això tocava en el seu moment, quan era la nova al panorama, però arriba un punt que ja portes escrivint i alguns et segueixen considerant principiant pel sol fet de ser jove, encara que portis més temps que ells. Encara hi ha gent que em veu com una cria que està jugant a ajuntar lletres. El mateix m’ha passat en alguns clubs de lectura, en què es presentava gent que no em coneixia i no ocultava la cara de sorpresa en veure la meva edat. Per sort, no és una cosa que em tregui la son, pot ser una cosa positiva”, assegura l’autora madrilenya, tot i que reconeix que preferiria no haver de donar tantes explicacions per tot.
Levi acaba de tornar a Espanya després de passar un mes en una retirada per a escriptors dels Estats Units, on s’ha pogut dedicar a la que serà la seva tercera novel·la que, desitja, agradi tant al públic ia la crítica com les anteriors. De moment, continua combinant l’escriptura amb la coordinació d’un màster de gestió i edició editorial a la Universitat Internacional de València (VIU) i, encara que gaudeix molt amb la feina, somia que arribi el dia en què es pugui dedicar als seus històries a temps complet.
El de Levi és un pensament que també ronda pel cap de l’escriptora i poeta Júlia Peró (Barcelona, 1995), que aquest any s’ha guanyat el cor de molts lectors amb Olor a formiga (Reservoir Books), la història d’Olvido, una dona gran a qui ja res no li sembla més evident que la vellesa ia qui comença a no trobar sentit a coses tan quotidianes com sortir al carrer.
“Encara que la vaig escriure molt després, la novel·la es va començar a gestar als meus disset anys, quan em vaig mudar al pis de la meva àvia materna, però no em va sortir escriure-la fins que em van sortir els primers cabells blancs. Em vaig trobar que no sabia com afrontar el procés de demència pel que estava passant. No ens eduquen per cuidar la vellesa, per això molts joves no la respecten. En canvi, sí que intenten preparar-te, amb més o menys èxit, a ser mare, encara que tu no vulguis ser-ho”, reflexiona l’autora, que demostra que la joventut és capaç de tractar qualsevol tema, per llunyà que li pugui quedar, com és el cas. “La por de fer-se gran està més present que mai en aquesta generació de joves que està creixent amb filtres i rutines de bellesa a edats massa primerencs, desenvolupant així el que es coneix com a cosmeticorèxia”.
Moltes d’aquestes preocupacions les trasllada no només a les seves narracions sinó també a la poesia, que, assegura, va ser la que des d’un inici el va endinsar al món de les lletres. És autora del poemari Anatomia d’una banyera (Planeta, 2020) i del llibre de converses Aquest missatge va ser eliminat (Planeta, 2021), a més de dissenyadora gràfica i coordinadora del club de lectura Llibres Cruixents. Un combo perfecte que fa que es defineixi a si mateixa com a artista multidisciplinar.
Andrea Abreu (Tenerife, 1995) és un altre dels noms que no cal perdre de vista. Encara que això va quedar clar quan va publicar la novel·la Panza de burro (Barrett, 2020), traduïda a més de vint idiomes i amb què va reivindicar amb magnificència l’oralitat canària i l’ànima insular. Una primera novel·la que es va convertir en supervendes –més de 600.000 exemplars venuts i creixent– i que a finals del 2023 va fer salt al teatre de la mà de la companyia Delirium Teatro. La seva editora (i descobridora), Sabina Urraca, defineix el seu treball com a “literatura mil·lennària canària”.
Article publicat a La Vanguardia, clica aquí per accedir a l’article sencer
