El preu d’un llibre

Article de Raúl Alonso

El preu que se’ls posa a les coses és, la majoria de vegades, un dels grans misteris del nostre temps. Tots hem assumit que el preu no n’és el valor. Que són coses diferents. El preu és la simplificació aritmètica de càlculs comercials. Està basat en estudis de màrqueting i altres variables lligades als costos de producció dels articles, la distribució, la promoció i altres factors una mica més complexos. Quan portem aquest enigma del nostre temps a l’art o al coneixement, el misteri s’expandeix. Ningú pot entendre que un plàtan natural enganxat a una paret amb una cinta americana titulat Comediante i qualificat com a “obra d’art” s’hagi venut l’any 2024 per 5.200.000$ a Sotheby’s (en una quarta edició de l’obra, ja que les dues primeres edicions de l’obra que daten de 2019 es van vendre per 120.000 $, i una tercera edició es va vendre per 150.000 $).

Però la meva especialitat són els llibres, no els plàtans. Quan miro l’etiqueta que li enganxen insensiblement els comerços a les cobertes del darrere dels exemplars (recordo quan antigament els delicats llibreters posaven el preu amb un llapis, sense prémer, a la cantonada superior dreta de la pàgina de respecte sense violentar les cobertes) el primer que faig és preguntar-me si és un import raonable. Aquesta xifra no és merament un valor econòmic; és la cristal·lització d’un equilibri delicat entre el dret a la cultura i les lleis del mercat, entre la necessitat de supervivència editorial i l’anhel de democratitzar l’accés al coneixement. Per això el preu d’un llibre està regulat per llei, cosa que no passa, per exemple, amb les obres d’art.

LA POLÍTICA DE PREU FIX DEL LLIBRE

La política de preu fix a Espanya, consagrada a l’actual Llei 10/2007 de la Lectura, del Llibre i de les Biblioteques, no és pas un invent recent ni una raresa regulatòria del nostre país. Les seves arrels s’enfonsen profundament a la Llei del Llibre de 1975 i, encara més enrere, en acords gremials previs que tractaven de protegir un sector tradicionalment fràgil. Aquesta normativa va establir un principi fonamental: el preu de venda al públic dels llibres el fixa l’editor o importador, i ha de ser respectat per tots els canals de comercialització, amb excepcions molt limitades –descomptes restringits al 5% en condicions normals i fins a un 10% en esdeveniments especials com les fires del llibre–.

En la meva experiència com a editor independent, he pogut comprovar com aquesta aparent restricció comercial respon a una filosofia més profunda: el llibre no és una simple mercaderia, sinó un bé cultural que requereix proteccions especials davant de les dinàmiques purament mercantils. No estem sols en aquesta visió. França, amb la seva emblemàtica “Ly Lang” del 1981, constitueix potser l’exemple més paradigmàtic de protecció del llibre i les llibreries independents mitjançant el preu fix. Alemanya, Itàlia, Portugal, Japó, Argentina, Mèxic i altres països amb tradicions literàries robustes comparteixen aquest model, adaptant-lo a les seves realitats locals, però mantenint el principi essencial: el llibre mereix un tracte diferenciat.

En contrast, el món anglosaxó –amb els Estats Units i el Regne Unit com a principals exponents– ha optat tradicionalment per sistemes de preu lliure on les forces del mercat determinen el preu final, amb resultats dispars. Resulta particularment interessant el cas del Canadà, que navega entre dues aigües amb un sistema mixt segons províncies i idiomes, reflectint la seva complexa realitat bicultural. Al Quebec, la protecció del llibre francòfon segueix models més propers a l’europeu, mentre que a les províncies anglòfones predomina el model nord-americà.

Com a editor que ha apostat per gèneres de nínxol com la poesia o l’escena contemporània i les traduccions d’obres fonamentals, però comercialment arriscades, he vist com aquesta llei protegeix el llibre com a bé cultural de formes que van més enllà del que és evident. Jorge Herralde va ser un ferm defensor del preu fix del llibre quan, en una conferència-col·loqui organitzada per Tribuna Barcelona l’any 2008 va dir que és “absolutament beneficiós i imprescindible per al menú cultural de la societat”.

Article publicat a Zenda, clica aquí per accedir a l’article sencer