Entrevista de Lluís Llort publicada El Punt Avui el 3 de maig de 2022. Fes clic per veure l’article original
Joan Sala té el cap ben moblat i sempre actiu, barrinant. I una visió perifèrica que li permet, de fet l’hi obliga, evitar l’“Això sempre –o això mai– s’ha fet així”. Quan va anar contractant el seu equip actual, exigia que no es tingués experiència editorial. Trencador. Li agrada anar en moto pel camp, el bosc, la muntanya, no per circuit, carretera, autopista. Significatiu. Diu les coses clares, com la seva mirada, amb una honestedat de veu radiofònica que a vegades li provoca conflictes amb qui no accepta certes evidències. No et farà mai una mala passada, va de cara i admet els seus errors. Ara bé, tu no intentis jugar-l’hi… Perdràs segur. És un líder nat que sap i vol jugar en equip, com ha demostrat al capdavant de l’editorial Comanegra, que celebra 15 anys.
Biòleg de formació, va treballar molts anys a la indústria de la carn…
Vinc d’una família de fabricants d’embotits que van crear l’empresa el 1843. Jo era la setena generació i quan vaig acabar biologia vaig començar a col·laborar a l’empresa familiar. Primer feia tasques de biòleg, però, com que el meu pare es va dedicar a la política, vaig passar a dirigir-la. Em vaig haver d’espavilar i fer formació addicional d’empresari.
Després de 32 anys en el sector dels embotits, què el va dur a fundar una editorial, quan tenia 54 anys?
Érem un grup d’amics de sopars i tertúlies que vam decidir crear una editorial. Molt amateur. Es va sostenir per la il·lusió de publicar fins que, passats dos o tres anys, es va fer evident que ens havíem de professionalitzar.
Ja era Comanegra?
Sí, des del principi. És la muntanya més alta de la Garrotxa. Tenia el nom registrat per a productes de carn, però com que ens va semblar adient per a una editorial, vam ampliar el registre.
Quan va sortir, el primer llibre?
El 2007, per això ara celebrem els 15 anys. Va ser Diari d’un astre intercomarcal, de Quimi Portet, que ara hem reeditat en una edició especial. L’editorial la vam constituir el 2006, però trigues un temps a treure el primer llibre.
Per què es va constituir a Barcelona?
Al principi no teníem ni local, treballàvem a casa de l’un o de l’altre. Com que, per circumstàncies personals, fa molts anys que visc a Barcelona, quan ja va ser empresa vam anar canviant de local fins a arribar on som ara, a l’Eixample.
Quines van ser les intencions fundacionals de l’editorial?
La primera, fer llibres amb què ens ho passéssim bé. Tres socis estaven en el sector, un era llibreter i dos, comercials de llibres. Ells detectaven títols que encara no existien, altres descatalogats… I això va marcar el caràcter de Comanegra: en ser cinc persones molt diferents, vam començar a fer llibres diferents. Vam començar i seguim sent eclèctics.
El castellà hi era a l’inici?
No. Fins al 2010 no vam començar a publicar en castellà, en concret la col·lecció de narrativa emocional, que ha tingut molt d’èxit. Vam tenir un crescendo en una època que vam vendre molt a Sud-amèrica i ens va fer agafar més ganes de publicar en castellà. Ara, però, tornem a publicar un 90% dels títols en català.
Comanegra ha evolucionat molt en 15 anys. Deveu haver passat grans moments…
I tant. El primer moment que jo ressenyaria com a important és la publicació de La llei del mirall, del japonès Yoshinori Noguchi. És quan em vaig adonar en primera persona que una editorial podia arribar a ser un negoci. Fins llavors ho veia difícil. D’aquest llibre n’hem venut més de 170.000 exemplars. Quan fas un producte que pot arribar a molta gent i ho gestiones bé, el negoci arriba.
Un altre moment destacable…?
Quan, d’acord amb la família, vam reeditar Barcelona pam a pam, d’Alexandre Cirici i Pellicer. Un llibre bàsic per poder entendre la monumentalitat i la configuració de Barcelona, que estava descatalogadíssim i amb uns preus al mercat de segona mà impressionants.
I com se us va ocórrer?
Perquè el soci llibreter es va adonar que tindria demanda. De fet, ja l’havien intentat reeditar, però la família de l’Alexandre Cirici n’era reticent. Nosaltres els vam convèncer que ho podíem fer bé, de manera que ells s’hi trobessin còmodes, i va ser quan, amb la Itziar González, vam fer una revisió del llibre, sobretot separant el que ja no existia, com ara el Museu Clarà, i fent una actualització a partir del 1982. Recordaré tota la vida que vam fer la presentació a la capella de Santa Àgueda, a dins hi havia unes 400 persones i 200 es van quedar al carrer per falta d’espai… Va ser brutal.
Pots seguir llegint l’article aquí
