Article publicat al Diari Ara el 18 de juliol de 2021. Fes clic per veure l’article original
L’aposta de les editorials i dels festivals augura un creixement de lectors en un gènere que ja compta amb un teixit creatiu i una tradició notable
“Quan vaig començar a llegir ciència-ficció i fantàstic d’adolescent, era un lector de monocultiu en castellà. L’oferta en català era molt reduïda, gairebé inexistent”, recorda Marc Pastor. Tot i aquests condicionants, quan Pastor es va posar a escriure ho va fer en la seva llengua materna, esperonat “per una majoria de referents internacionals i per algun dels precursors catalans en el gènere, com Manuel de Pedrolo“. Pastor ha combinat novel·les negres com La mala dona (2008) amb la ciència-ficció de Bioko (2013) i Farishta (2017), publicades a Amsterdam, que es van avançar a l’efervescència actual del gènere. Aquest boom es dona a partir d’editorials especialitzades –com Mai Més Llibres, Males Herbes, Chronos i Obscura–, però també des de segells generalistes, cas d’Empúries, Anagrama o Raig Verd, que s’ha llançat a publicar l’obra completa en català de la imprescindible i vigent Ursula K. Le Guin. “Molts autors catalans estan sortint de l’armari en qüestions de gènere literari –diu Eloi Puig, actual president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia–. Marc Pastor és un dels grans referents i s’ha especialitzat en els viatges en el temps. Carme Torras escriu sobretot de robots, i Enric Herce està més a prop del ciberpunk. Abunden, també, les distopies: en un món com el d’ara, és normal que sigui així”. Podria citar casos tan diferents com els de Pol Guasch a Napalm al cor(Anagrama, 2021) o Valentí Puig a Barcelona 2101 (Proa, 2018).
Un segle de tradició
La tradició fantàstica en català ha estat conreada, ininterrompudament, des de l’últim terç del segle XIX, amb pioners com Maria de Bell-lloc i Àngel Guimerà. La ciència-ficció, una de les seves variants, ha tingut menys representants i ha estat més discontínua. La novel·la fundacional va ser Homes artificials, de Frederic Pujulà, publicada el 1912. Després d’Onofre Parés amb L’illa del gran experiment (1927) i Josep Maria Francès amb Retorn al sol (1936), la Guerra Civil i el llarg desert cultural del franquisme van obrir un llarg parèntesi. “Pedrolo es va avançar a la resta d’autors catalans –continua Eloi Puig–. Amb l’excepció del Mecanoscrit del segon origen (1974), no se’l va conèixer prou i fins i tot se’l va censurar”. Durant les últimes dècades, entre els autors que han preparat el terreny a les noves generacions despunten Antoni Munné-Jordà, Carme Torras i Jordi de Manuel. De les iniciatives editorials pioneres en català centrades en el gènere cal destacar 2001, col·lecció d’edicions Pleniluni (1984-1991) i Ciència-ficció, que Pagès editors va engegar el 2000, encara en actiu.
La crisi ha esperonat el gènere
“Quan vam decidir començar Males Herbes el 2012, vam anar a buscar alguns dels autors de ciència-ficció que ja tenien un nom, com Antoni Munné-Jordà, a qui vam publicar Michelíada el 2015, una versió futurista de la Ilíada d’Homer”, explica Ramon Mas, que juntament amb Ricard Planas va fundar l’editorial. “Costa més trobar autors de ciència-ficció que de fantàstic perquè és gènere amb una càrrega social i política notable –continua–. Però al final ho hem aconseguit”. Menciona Enric Herce, de qui han publicat tres novel·les, l’última de les quals és L’estrany miratge (2021). “En el món que presenta, realitat i virtualitat es confonen”, diu l’editor abans de referir-se a una incorporació encara més recent, Elena Bartomeu, que debuta amb Fòrvid. “És una novel·la que indaga en els espectres del so”, apunta Mas. “Potser la ciència-ficció de caràcter filosòfic passa per un moment especialment dolç perquè vivim anys complicats –afegeix–. La crisi econòmica, el canvi climàtic i la pandèmia fan que tornem a especular sobre la condició humana i el futur immediat que ens espera”.
Si vols llegir l’article sencer clica aquí