Xavier Fina
La capacitat de la IA generativa per produir contingut nou obre el debat sobre si l’autoria pot no ser humana, i s’arriba a qüestionar el mateix concepte. El més significatiu és que no només planteja un debat ètic o legal, sinó que té ramificacions summament complexes donades les diferents tradicions reguladores de propietat intel·lectual. Aquest debat s’intensificarà a mesura que la distinció entre les obres generades pels humans i les generades per la intel·ligència artificial es vagi difuminant.
Els reptes vinculats a l’autoria, la propietat i l’originalitat d’una obra se centren en la manera com s’assigna la titularitat del que s’ha generat per mitjà de la intel·ligència artificial, i també en el límit entre la generació d’un contingut creatiu assistit per intel·ligència artificial o generat per intel·ligència artificial. És una qüestió, principalment, de límits i de procés. Aquí rau la dificultat. En qualsevol cas, cal tenir en compte que existeixen dos sistemes jurídics de protecció diferents: el model anglosaxó, basat en el concepte de copyright de l’obra, i el model continental, basat en els drets d’autor. En el primer, la propietat intel·lectual engloba el copyright i la propietat industrial; en el segon, aquesta última queda al marge de la propietat intel·lectual. La diferència fonamental és que en el sistema del copyright els drets morals sobre l’obra es perden si se cedeix el copyright; en canvi, en el model continental, l’autoria implica uns drets exclusius que es poden cedir o no, i uns drets morals que són intransferibles. Per tant, la regulació al voltant de l’autoria és important perquè afecta l’assignació de la titularitat d’una obra generada per IA.
Endinsant-nos plenament en els reptes que planteja la IA en relació amb l’autoria, la primera qüestió radica a determinar si l’autoria pot no ser humana. La reflexió sobre si vincular o no l’autoria a una persona física és una qüestió relativament nova. En el marc estatal, la llei de propietat intel·lectual a Espanya considera que l’autor és la “persona natural que crea alguna obra literària, artística o científica”, amb la qual cosa s’atribueix el concepte d’autoria directament a una persona física. Això significa que, perquè una obra sigui susceptible de registre, el procés creatiu ha d’estar inevitablement unit a una persona física. En conseqüència, el material generat per la IA no es considera legalment una obra i no està protegit per la propietat intel·lectual, de manera que la seva explotació no genera drets d’autoria. Tanmateix, a França s’ha donat el cas que la societat de drets d’autor francesa SACEM ha reconegut oficialment com a compositora una empresa que usa la IA per compondre.
A més a més, estan sorgint qüestions noves al voltant de l’ús d’aquestes eines. És a dir, si l’autor també pot ser la persona que utilitza aquests instruments, o qui la programa o, fins i tot, si l’autoria és atribuïble a la mateixa màquina. Països amb diferents tradicions reguladores estan traslladant aquests interrogants als seus ordenaments legislatius i comencen a donar resposta a aquestes qüestions. Adaptar les legislacions per determinar l’autoria de les obres no és només un tema de reconeixement, sinó que és essencial per poder protegir qualsevol obra per mitjà dels drets d’autor. El debat, aquí, rau a decidir en quin moment el paper de la intel·ligència artificial supera el rol de simple suport a la creació, i provoca el dubte sobre qui és l’autor de l’obra. Tornem al tema crucial sobre el límit. Actualment, els algorismes d’intel·ligència artificial són prou autònoms perquè les indicacions de l’usuari, encara que són el punt de partida sobre el qual es genera el contingut, no representin l’essència de l’obra generada. Per aquesta raó, és essencial controlar i registrar el procés de treball que dona lloc al nou material.
Hi ha casos molt específics en què l’autoria s’ha assignat a la IA, contradient la tendència existent en la regulació internacional. En aquest cas, el Tribunal de Shenzhen, a la Xina, va reconèixer els drets d’autor d’un article a l’algorisme d’intel·ligència artificial de l’empresa Tencent després d’una demanda de l’empresa tecnològica. Segons la sentència d’aquest tribunal, l’article era prou original per assignar l’autoria a la intel·ligència artificial i no a la persona que havia generat el dit article.
A excepció d’aquest precedent específic, els països es posicionen en dues direccions: denegar els drets d’autor quan no es pot atribuir una autoria humana a una obra, és a dir, vincular l’autoria i l’originalitat a persones físiques que participen en un procés creatiu, o bé obrir la porta a concedir l’autoria i els drets d’autor al programador quan pugui haver-hi obres generades per mitjà de la intel·ligència artificial.
Article publicat a Cultura Digital /gencat, clica aquí per accedir a l’article sencer
