Article d’Ariel Magnus
De petit sentia fascinació pels oficis que desapareixen. El de escuraxemeneia, sobretot. Però també el d’arreador de veles en un vaixell, o el de copista. No m’entrava al cap que s’esfumés, més que l’empresa o el lloc, la feina en si. Potser dec a aquest estupor haver elegit un ofici conceptual, al marge dels vaivens de la tècnica.
Vaig voler ser escriptor des d’abans de saber què era el futur i em van educar per ser periodista, però quan vaig tenir l’oportunitat de triar finalment no vaig dubtar a bolcar-me a la traducció literària. Saber idiomes i no fer servir aquesta prerrogativa per acostar llibres forans a lectors propis em sembla mesquí, a més que traduir és la millor manera d’apoderar-se dels autors que a un li agraden. Escrivint novel·les podia anar-me’n millor o pitjor, mentre que amb la traducció mai no em faltaria el pa, vaig calcular. Al cap ia la fi, els idiomes són artefactes que fem servir fa milers d’anys, no passaran de moda com els llums de gas.
El primer cop de pedra a aquestes idees il·luminades em va aconseguir fa uns cinc anys, amb Google Translate. És clar que la màquina pifiava de valent, però en un 70-80% la traducció era decent, ia qui el molesta veure reduïda la seva tasca al 20-30% restant. Em vaig allunyar de la temptació com d’una droga, pensant que amb textos acadèmics això algun dia acabaria funcionant, però mai amb els de tall literari.
Aquesta il·lusió una mica pedant es va venir a terra amb la irrupció de la intel·ligència artificial. Ningú que l’hagi posat a prova amb un text més o menys complex no haurà deixat de notar que estem davant d’una altra classe de màquina traductora. No només entén més –o simplement això: entén–, sinó que també sap donar estil a la seva traducció, corregir-se, cercar variants. Cal tenir moltes ganes de fingir demència per no admetre que, si estem davant dels seus primers passos, ben aviat ens portarà una distància irrecuperable als traductors corrents.
I això inclou el nínxol que crèiem fora de perill de qualsevol ingerència automatitzada. Que la literatura passatista i de gènere deixarà ben aviat de plantejar dificultats a la màquina sembla indiscutible. Però tampoc la que cal més elevada –molt menys des que això equival a escriure amb ostentació de parquetat morfològica i sintàctica– necessitarà un deepl o un chatgpt o un claude especialment calibrat per despatxar la seva traducció. En minuts. Sense omissions involuntàries ni tipus. Per un mòdic abonament anual. A tots els idiomes en què estiguin entrenats.
El robot comet disbarats i és d’esperar que ho segueixi fent. Però no menys ens equivoquem els humans i fer-ho de manera menys evident fins i tot pot ser un desavantatge. Perquè del que es tracta en una traducció comercial és que funcioni a l’idioma d’arribada. Si alguna cosa està evidentment malament, més fàcil per a l’editor detectar-ho i corregir-ho.
L’intermediari lent i onerós, aquest mal necessari dels llibres estrangers, està a punt de quedar tan obsolet com un fogoner en un tren elèctric. d’una traducció, quin problema es pot fer ara un editor, per molt monolingüe que sigui, a treballar sobre un text com si no fos (busqués ser) la transcripció lingüística (i cultural) d’un altre. Fins fa uns mesos, dèiem que no n’hi havia prou de saber bé dos idiomes per ser traductor d’un a l’altre; gràcies a la calculadora semàntica (la definició és de Mariana Dimópulos), ja sobra dominar mitjanament un de sol.
L’intermediari lent i onerós, aquest mal necessari dels llibres estrangers, està a punt de quedar tan obsolet com un fogoner en un tren elèctric. d’una traducció, quin problema es pot fer ara un editor, per molt monolingüe que sigui, a treballar sobre un text com si no fos (busqués ser) la transcripció lingüística (i cultural) d’un altre. Fins fa uns mesos, dèiem que no n’hi havia prou de saber bé dos idiomes per ser traductor d’un a l’altre; gràcies a la calculadora semàntica (la definició és de Mariana Dimópulos), ja sobra dominar mitjanament un de sol.
Article publicat a La Nación, clica aquí per accedir a l’article sencer
