Article de Carlota Gurt
El cap de setmana passat, donant una volta per l’Indilletres, em vaig aturar a parlar amb el Miquel Adam, factòtum de l’espaterrant La Segona Perifèria, una editorial que des que va néixer aviat ja farà cinc anys, ha publicat grans coses tant d’aquí (Pazos, Veciana, Gilibets, etc.) com de fora (Keret, Szabó, la Maria Antonieta de Stefan Zweig, etc.). Adam em deia que per primer cop en aquella fira no havia portat tots els llibres; alguns, a contracor, els ha hagut d’abandonar: després de fer-se un fart de traginar-los amunt i avall, ja no venen. Em va explicar també que fa poc ha tret un parell de llibres boníssims –no els he llegit encara, però sí que fan molt bona pinta– que estan passant desapercebuts, tant entre la crítica com entre els lectors. I això, esclar, és frustrant.
La vida dels llibres és cada dia més curta. Preocupantment curta, de fet. Els longsellers (els llibres que es venen de mica en mica, però al llarg de molts anys) són l’excepció. Celebro les excepcions que aguanten molt, però continuen sent això: excepcions. La majoria no només venen poc, sinó que venen durant poc temps. El cicle de vida s’ha accelerat, potser a causa, en part, de l’estacionalització que s’ha promogut des del sector i que es concreta en les campanyes: la de Nadal, la de Sant Jordi, la d’estiu i la de la represa. Tenim un esdeveniment per a cada estació de l’any, i cada campanya, naturalment (?), ha de comptar amb les seves pròpies novetats. Cada campanya implica rotacions en les taules de novetats i condemnes a la lleixa que no es mira gairebé ningú. Tret que passi alguna cosa extraordinària com ara un premi (la resurrecció dels llibres de Han Kang arran del Nobel n’és un exemple), un efecte boca-orella fenomenal (la imparable Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent) o la mort de l’autor, podríem dir que, en general, un llibre és definitivament mort al cap d’un any, després de passar per les quatre campanyes com Jesucrist va passar per les catorze estacions del Via Crucis. Però la realitat és que la vida del llibre és molt més curta que això, perquè, després de la primera campanya que ensopega, ja comença l’agonia. Fa poc algú, us juro que no recordo qui era però em sona que era un escriptor dels que ven força, deia que un llibre és mort al cap d’un mes de néixer. I una mica sí que és això: al cap d’un mes l’autor ja ha fet totes les entrevistes i ha visitat tots els programes, tot i que encara pelegrina per les llibreries, on es dedica a una mena de porta a porta per a guanyar-se els lectors un per un.
Si no llegeixes els llibres quan toca, val més que te’ls saltis
L’arrel del problema és doble. D’una banda, el frenesí capitalista ens empeny a un consum continuat i insaciable de tot: la moda, el renting dels cotxes, els mobles etc., tots els productes en general tenen ara una vida més curta. De l’altra, la saturació del mercat: com més llibres, menys temps i espai per a cadascun. Tot plegat em fa pensar en aquell conte de Kurt Vonnegut titulat «2 B R 0 2 B» que transcorre en un món on la mort natural ha deixat d’existir; per controlar la població recorren a l’infanticidi o al suïcidi assistit, és a dir, que perquè neixi una persona nova n’ha de morir una altra. Amb els llibres passa una mica el mateix, la superpoblació editorial exigeix uns mecanismes de control poblacional que comporten matar llibres que encara podrien viure força més temps, i alhora, no permet que alguns nounats es desenvolupin com cal.
