Article de Jorge Carrión

Vivim en un món saturat de periodisme, documentals, històries basades en fets reals, telerealitat. Les indústries culturals no cessen de produir narratives de no-ficció. Analitzem el triomf del documental al segle XXI i en destaquem les tendències més innovadores

El segle XXI potser comença el 1997 amb l’emissió de la primera temporada de Survivor o dos anys més tard amb la de Gran Hermano. Amb l’explosió de la telerealitat. Per això l’any 2000 MTV, que fins aleshores s’havia dedicat als vídeos musicals, va fer un gir radical i va començar a ser un canal conegut pels seus reality shows. Va apostar fins i tot per la telerealitat paranormal amb Fear, un programa que tenia lloc a cases encantades i altres espais més o menys embruixats. S’estava invocant la figura de l’influencer. El 2003, Fox va estrenar The Simple Life, amb Paris Hilton, i dos anys més tard van néixer Facebook i YouTube i es van anar multiplicant a totes les pantalles les cròniques en directe de milers, milions de vides simples. Com la teva o la meva.

Mentre les xarxes socials anaven normalitzant l’autopublicació, a les llibreries proliferaven els volums autoreferencials amb llicències o no de ficció. La segona dècada del segle va començar amb la viralitat internacional de La meva lluita, l’hiperbòlic projecte de Karl Ove Knausgård on narra la seva infància, joventut i paternitat demorant-se en els detalls, reconstruint-los ficcionalment a partir d’una base documental. Però el 2011, la publicació de Sapiens . D’animals a déus: Breu història de la humanitat (Debat), de l’historiador israelià Yuval Noah Harari, un assaig que els anys següents es va convertir en un supervendes global, va revelar que existia el que l’any anterior David Shields havia anomenat Fam de realitat (Cercle de Guix). En el seu extens manifest afirma: “La ficció ens fa una pregunta retòrica: “I si això passés?” La (millor) no ficció ens ofereix una afirmació més complexa: “Pot ser que això hagi passat”. Per això el fenomen de La meva lluita va ser paral·lel al de Sapiens. Hi havia un enorme interès per les històries reals, contemporànies i remotes, a les nostres xarxes socials ia la nostra agenda intel·lectual.

En el 2014 se emitió Serial, un podcast de investigación criminal que supuso la explosión de un formato que todavía hoy está dominado por las historias reales y la conversación sobre temas de actualidad. El true crime siempre ha estado en el centro de nuestra atención. Al año siguiente la periodista Svetlana Alexiévich –que entreteje la tragedia clásica con la historia oral de temas contemporáneos– ganó el Premio Nobel de Literatura. Y la llegada de Donald Trump y Jair Bolsonaro al poder, gracias en parte al funcionamiento de los algoritmos de las redes sociales, impulsó tanto el periodismo de datos como la necesidad de proyectos complejos de no ficción –como los deThe New York Times o como los de Forensic Architecture, la agencia de investigación que combina el trabajo de arquitectos, periodistas, ingenieros y artistas– para tratar de contrarrestar el imparable crecimiento de la posverdad.

Article publicat a La Vanguardia, clica aquí per accedir-hi