Article de Germán Echevarría
Fa 20 anys era clar què significava ser un autor, editor, impremter, llibreter o periodista. Ningú no dubtava sobre el rol de cadascú, la seva aportació a la cadena de valor i el seu segell distintiu. Però van passar coses i es va fer present la maledicció xinesa que diu: “tant de bo et toquin viure temps interessants”.
Una nova mirada
La resposta habitual del sector editorial davant dels grans canvis és la queixa, assenyalar que els temps ja no són com abans, que la gent és menys culta, que ja no llegeix i que l’època daurada va passar. Paradoxalment malgrat estar vinculat al llibre, les lletres, les tendències; com a sector, l’editorial mostra una reticència al canvi patològic. Moltes vegades intenten conservar l’status quo fins i tot mitjançant lleis que impedeixen canvis a la cadena del sector sense ni tan sols pensar si la seva pròpia caiguda és un avenç per al món editorial o els lectors. Prenen problemes propis per manca d’adaptació o pèrdua de valor agregat i intenten projectar-ho a tot el sector. El seu problema el volen presentar com el problema de tot el sector.
La meva proposta és assenyalar que els canvis en el mercat editorial són la representació d’una mica més gran i superior a ell i, per aquest motiu, qualsevol anàlisi que es faci tenint en compte només aquest mercat serà limitada. Per entendre el mercat editorial cal veure’l des de fora. Prendre factors exògens a ell i analitzar diverses influències que conflueixen en aquest moment. Fonamentalment, em centraré en les dues que considero són les que van provocar els canvis més grans:
1) la postmodernitat i
2) internet i noves tecnologies.
Cap d’aquests dos factors per si sol podria tenir l’impacte que té avui dia al mercat editorial.
Un canvi tecnològic sense un suport conceptual o teòric al darrere és simple tecnologia.
I un canvi filosòfic sense possibilitat fàctica material és només teoria.
Un autor s’autopublica no només perquè té eines a l’abast (tecnologia) sinó també perquè considera que ja no cal un validador extern que li digui si la seva obra mereix o no ser publicada (posmodernitat).
Antigament, en tots els àmbits, existia una autoritat (religiosa o secular) que definia allò que havia de ser considerat com a «bo», «bell», «acceptable» i sota el seu criteri es filtrava el món del possible. El Déu-Editor en tant que posseïdor del «saber» o del «poder econòmic» era aquell que definia el que era un bon autor, un bon llibre i mentre el seu criteri prevalia seleccionava i filtrava allò publicable. Als lectors li arribava allò que ell permetia com a possible. Món d’escassetat, sotmetiment a l’autoritat i elitisme. Gutenberg, Nietzsche, Duchamp, el moviment punk i internet són els codis sota els quals ho analitzaré en el primer cas com un qüestionament a la «tradició» i un sorgiment d’una nova legitimitat.
