Article del Jordi Nopca publicat a l’Ara Llegim el 16 de febrer de 2021. Fes clic per veure l’article original
L’autor, de 82 anys, va rebre el premi Cervantes el 2019 i deixa el llibre inèdit ‘Animal de bosc’
“La poesia és un instrument de consol molt potent”, deia el poeta Joan Margarit aquest desembre, a casa seva, a Sant Just Desvern. Severament malalt, Margarit va avançar en aquella conversa que tenia a punt un últim llibre, Animal de bosc, que li agradaria presentar “quan el món hagués deixat enrere la pandèmia”. No podrà ser: l’autor ha mort aquest dimarts al migdia a conseqüència d’un càncer de limfa als 82 anys. “Escrius per aprofundir en tu –deia llavors, coincidint amb l’entrega del premi Cervantes, un any després de l’anunci–. El que trobes a dins teu és també a dins dels altres. Escrivint sobre la veritat del meu interior m’he adonat que consolava el lector”. Tot i la malaltia, Margarit va continuar buscant consol en la poesia fins a l’últim moment. Ara són els seus nombrosos lectors els que hauran d’acudir als versos de l’autor per retrobar-se amb la seva veu serena, valenta i consoladora.
Margarit deixa una extensa i reconeguda obra, integrada per una vintena de llibres, entre els quals hi ha Edat roja (Columna, 1990), Joana (Proa, 2002) –que condensa els últims mesos de vida de la seva filla–, Càlcul d’estructures (Proa, 2005) i l’encara recent Un hivern fascinant (Proa, 2017), títol on ressona un vers de Miquel Martí i Pol, el poeta que li va fer veure que havia de canviar el castellà pel català com a llengua d’expressió. “El primer vers, el primer de tots, sempre l’escric en català –comentava a finals de l’any passat–. És llavors que se’m va acudir la imatge de la catedral i la cripta. La catedral pot ser una meravella: pot tenir columnes, voltes, arcbotants… Però sense la cripta no existeix. La cripta és la llengua materna”.
La descoberta de la poesia
Nascut a Sanaüja el 1938, Joan Margarit va passar la primera infantesa al municipi de la Segarra –a casa de l’àvia paterna–, i abans d’instal·lar-se a Barcelona va passar temporades a Rubí, Figueres i Girona. “La infància és l’etapa vital on es fa l’escriptor, l’argila tova que ja buscava Rilke. Més endavant hi ha un atzar que va torçant o acolorint una cosa que ja estava feta”, explicava l’any 2018, coincidint amb la publicació del llibre de memòries ‘Per tenir una casa cal guanyar la guerra‘ (Proa). Fill d’arquitecte i mestra, Margarit no començaria a escriure poesia fins a l’adolescència, quan s’havia traslladat amb la família a les illes Canàries. “Tenerife, anys cinquanta: / un lloc i un temps. Els únics / on voldria tornar. Pel seu mar càlid / nedava ja un tauró: el meu futur”, escriuria molts anys després. “El meu primer poema el vaig fer a una companya de curs –recordava–. És l’únic que em sé de memòria de tota la meva obra. I l’únic que no he recitat mai, perquè és tan dolent… Els anys de Tenerife van ser d’ulls esbatanats de tanta emoció que tenia per tot el que m’envoltava”.
Margarit va estudiar arquitectura i va compaginar aquesta professió amb la docència –va ser catedràtic de càlcul d’estructures a la Universitat Politècnica de Catalunya–, però també amb una afició que acabaria convertint-lo en una de les veus imprescindibles de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX. “He escrit la meitat dels meus llibres en bars de paletes –admetia amb orgull–. Quan arribava a una obra per dirigir-la em fixava en els bars on anaven els paletes, que tenen molt bon ull, i des d’allà em dedicava a escriure”.
Segueix llegint aquí
