Article del Vicenç Pagès Jordà publicat a l’Ara Llegim el 19 de novembre de 2020. Fes clic per veure l’article original

Ho són, d’indiscutibles, les xifres de vendes de llibres? Varien segons el mitjà que les publica

De tarda en tarda algun editor de confiança em sorprèn publicant un llibre que em cau de les mans. Quan l’interrogo, l’editor em respon: “Es ven bé”. Aquest criteri també és esgrimit per alguns autors, especialment si han rebut crítiques negatives. I és que, al costat de les crítiques i dels premis, les vendes són el tercer criteri per jutjar una obra, i de fet l’únic quantificable. Un crític o un membre del jurat poden posar-se en entredit, però les xifres de vendes són indiscutibles. Quan l’autoritat està en crisi, el mercat ocupa el seu lloc.

Ara bé: ho són, d’indiscutibles, les xifres de vendes? Les llistes dels més venuts varien segons el mitjà que les publica, amb un criteri semblant al de les intencions de vot, ja que sovint obeeixen a un wishful thinking. La web del Gremi d’Editors fa públiques les xifres cada setmana, però queden zones mortes, com els llibres de lectura obligatòria a l’ensenyament. Sigui com sigui, aquesta obsessió per les llistes de més venuts no la trobem en altres àmbits. En una publicació sobre cuina, posem per cas, predomina l’interès per la qualitat i el sabor dels productes, en comptes de podis construïts a partir del consum (on probablement destacarien les pizzes quatre estacions i les hamburgueses amb doble ració de formatge).

ÈXIT COMERCIAL I EXCEL·LÈNCIA

¿Fins a quin punt podem vincular la qualitat d’un llibre amb el nombre d’exemplars venuts? L’èxit comercial no sempre és indicatiu d’excel·lència, però sí de fer bullir l’olla, que és un tema rellevant, certament, però relacionat amb el càlcul de viabilitat i no pas amb la literatura. Borges va començar pagant-se les edicions, però això no significa que tots els autors sense editor hagin escrit El Aleph. La cosa es complica si tenim en compte que vendre molts llibres tampoc té un significat inequívoc: ho han fet Agatha Christie i Salinger, Cervantes i Coelho, Corín Tellado i Charles Dickens.

Una de les característiques de la literatura catalana és la diada de Sant Jordi, una anomalia que concentra les vendes en un sol dia de l’any, converteix els llibreters en meteoròlegs i sovint és l’únic acte literari que organitzen escoles i instituts, de manera que acabem vinculant la literatura amb la minoria d’edat. En l’últim Sant Jordi els més venuts van ser Irene Solà i Pilar Rahola, com altres anys ho han estat Jaume Cabré i Albert Espinosa. Sant Jordi té dues ànimes? Potser sí. Abans del 23 d’abril, els diaris publiquen recomanacions; després, llistes dels més venuts. Entremig, grups d’alumnes, d’escoltes i d’associacions diverses omplen les parades de novel·les de fórmula com les de Sánchez Piñol i d’obres comercials de qualitat com les que firmen Xavier Bosch, Sílvia Soler, Rafel Nadal o Care Santos. Si deixem a part la ficció, resulta que els més venuts de Sant Jordi estan signats per “autors” com Carles Reixach (2008), Eduard Punset (2010) o Jordi Pujol (2012). Tampoc és tan estrany, ja que el que predomina el 23 d’abril són els lectors ocasionals i els regals de compromís. I, això no obstant, l’endemà els llibres més venuts continuen obrint les seccions de cultura, i no pas les d’economia o de societat.

Anys enrere, les xifres eren misterioses. A finals del segle XX, anunciar vendes fenomenals era la millor campanya de màrqueting, ja que obria les portes dels mitjans i de les llibreries en una espiral que acabava nodrint-se de si mateixa. Parlo de llibres que avui només recorden els nostàlgics, com l’Amorrada al piló de Maria Jaén o el Mossèn Tronxo de Josep M. Ballarín. Encara més amunt, a tocar del cel, s’enfilaven obres de lectura obligatòria que avui cobrim amb un silenci pietós: el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo o El zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas (he conegut ciutadans que només havien llegit un d’aquests dos llibres, i mai més cap altre; qui els ho pot retreure?).

Segueix llegint aquí