Article publicat a l’Ara Llegim el 19 de juny de 2020. Fes clic per veure l’article original

L’autor barceloní tenia 55 anys

Carlos Ruiz Zafón, autor de L’ombra del vent, una de les novel·les més venudes i traduïdes de les últimes dècades –publicada el 2001 a Planeta–, ha mort als 55 anys a conseqüència d’un càncer a Los Angeles, ciutat on vivia des de mitjans de la dècada dels 90.

Nascut a Barcelona el 1964, Ruiz Zafón havia volgut ser escriptor “des que era molt petit”, però tal com explicava el 2016, quan va aconseguir posar punt final a la tetralogia d’El cementiri dels llibres oblidats amb El laberint dels esperits, “no podia penjar un cartell a la porta que digués novel·lista” i guanyar-se la vida des de jove, així que després d’estudiar ciències de la informació es va dedicar al negoci de la publicitat. “A la dècada dels 80 hi havia molts diners i la feina em va servir d’escola per treballar el llenguatge i la imatge i per conèixer gent molt brillant. Però pensava que perdia el temps perquè no escrivia”, deia.

Va ser el 1992, als 27 anys, quan va decidir deixar la feina i dedicar-se únicament a la literatura. Amb la primera novel·la, El príncipe de las tinieblas, va aconseguir el premi Edebé el 1993 (com bona part de la seva producció, té traducció catalana, El príncep de la boira, tot i que l’autor sempre va escriure en castellà). Des del seu debut, el barceloní va decidir instal·lar-se a Los Angeles, ciutat que sempre li havia cridat l’atenció per la seva afició al cinema, i des d’allà compaginava l’escriptura de guions amb la de novel·les. Durant la segona meitat de la dècada dels 90, Ruiz Zafón es va anar consagrant com un dels valors de la literatura per a joves, amb novel·les com El palau de la mitjanit (1994), Les llums de setembre (1995) i, especialment, Marina (1999), que era un dels seus llibres predilectes.

Un èxit planetari

Tot i així, el gran canvi en la vida del novel·lista va arribar el 2001, quan va publicar L’ombra del vent a Planeta. “Els lectors sempre m’han rebut amb una disposició molt generosa –assegurava el 2016, quan va presentar el seu últim llibre a la premsa (hi van anar un centenar de mitjans de tot l’Estat) al Tibidabo–. Hi ha hagut moments en què la noció de l’èxit internacional ha fet que el folklore local em considerés d’una altra manera. Em sabria greu si la gent d’aquí que estima els llibres m’ignorés. Ara bé, quan surts a la palestra, que et critiquin forma part del joc”.

Ruiz Zafón s’havia presentat al premi Fernando Lara amb L’ombra del vent l’any 2000, però el va guanyar Ángeles Caso amb Un largo silencio. Planeta va decidir publicar-la –a instàncies de la recomanació insistent de Terenci Moix, entusiasta de la novel·la des que l’havia llegit– i la novel·la es va convertir en un fenomen de boca-orella que va anar guanyant-se els lectors amb una història ambientada a la Barcelona de la postguerra. La premissa és la descoberta de la llibreria de vell El Cementiri dels Llibres Oblidats –inspirada per un magatzem de llibres de Los Angeles i també la barcelonina llibreria Canuda– per part d’un nen, Daniel Sempere, acompanyat del seu pare. Daniel s’emporta la novel·la L’ombra del vent, de Julián Carax, i es va sentint atret progressivament per la història misteriosa d’aquest autor, fins al punt de posar en perill la seva vida mentre investiga.

De L’ombra del vent, que ha sigut traduïda a gairebé 40 llengües, se n’han venut més de 16 milions d’exemplars des del 2001. Ha aconseguit convertir-se en supervendes de països com Itàlia, la Xina, Alemanya, Austràlia i els Estats Units. Va aconseguir el premi dels lectors als Països Baixos i el dels llibreters al Canadà, va ser considerada la millor novel·la estrangera a França el 2004 i va ser Booksense Book of the Year –llibre per a recordar– de la prestigiosa Biblioteca Pública de Nova York.

Segueix llegint aquí