Article del Jordi Nopca publicat a l’Ara Llegim el 24 de gener de 2020. Fes clic per veure l’article original
Narra la lluita d’una dibuixant per obrir-se camí als estudis Disney als anys 30
La barcelonina Núria Pradas ha convençut el jurat de la 40a edició del premi Ramon Llull amb ‘Tota una vida per recordar’, novel·la ambientada als Estats Units durant els anys 30 del segle XX i centrada en el món dels dibuixos animats. «Sophie Simmons és una noia de Nova York que des de ben jove té un somni, convertir-se en animadora de dibuixos animats», ha explicat l’autora aquest divendres al migdia a la seu del grup Planeta, que convoca el guardó des del 1981 i que actualment, juntament amb el premi Sant Jordi, és el més ben dotat de les lletres catalanes, amb 60.000 euros. «Quan només té setze anys, la noia deixa la família per anar-se’n a Los Angeles perquè ha guanyat una beca al millor institut d’art d’Amèrica. El que no sap és que el món d’animació és un món d’homes -afegeix Pradas-. En aquells moments, les dones estaven confinades a feines com entintar els dibuixos que els animadors feien, o també pintar-los amb els colors que ells diuen».
Nascuda a Barcelona el 1954, Núria Pradas és autora d’una cinquantena de llibres destinats a nens i joves. El 2012, però, va decidir obrir la porta als lectors adults amb Sota el mateix cel, que va guanyar el premi Carlemany. «Després d’aquesta novel·la em van demanar una altra novel·la per a adults, La noia de la biblioteca, que va sortir el 2014 -explica-. Em vaig haver de mentalitzar: volia escriure amb ulls de dona, sobre Barcelona i sobre el segle XX. Les meves motxilles venen dels meus pares i avis. Ho vaig anar complint amb Somnis a mida (2015) i L’aroma del temps (2017)». En el cas de Tota una vida per recordar, l’autora reconeix que l’únic diferent que ha fet és anar-se’n de Barcelona.
«Estic enamorada del personatge de la Sophie diu. La novel·la està ambientada entre el 1932 i el 1941, amb un epíleg al 1945. Les dues pel·lícules que marquen el cinema de l’època i que apareixen a la novel·la són Blancaneu (1937), primer llargmetratge animat de la història, i Dumbo (1941). Pradas recorda que sobre l’estrena de Blancaneu, que va marcar diverses generacions, va llegir un article que li va cridar molt l’atenció: «Un dels titulars deia que la pel·lícula havia costat tres anys de feina, que es trigava una hora en gaudir-la i que es recordaria tota la vida».
Tot i que el personatge de Sophie Simmons és inventat, Núria Pradas ha tingut en compte dues dones que es van obrir camí en el món de l’animació a partir de la dècada dels 40, Mary Blair i Retta Scott. «Encara que els Disney Studios siguin molt importants, Walt Disney no hi surt gens -admet la novel·lista. Sí que apareix, en canvi, un animador interessantíssim que mereixeria tota una novel·la, Art Babbitt. Era ell qui deia que ‘animar és somiar amb un llapis’».
Dotar d’ànima als dibuixos
«Blancaneu venia de pel·lícules amb moviments molt mecànics», diu Pradas. «El que volia Disney Studios era reescriure una història del món del folklore animant-la, trobant la seva ‘ànima’. El gran treball dels animadors era reproduir els moviments. Va ser una pel·lícula molt cara, on es van fer servir 1.500 tons de colors diferents, molts més que a Dumbo, que era una pel·lícula més econòmica, pensada per recaptar». A la novel·la, la lluita «de la Sophie per aconseguir els seus somnis» com a animadora es combina amb «amors i desamors» i també amb les reclamacions dels treballadors de Disney. «El 1941 hi va haver una vaga d’animadors molt important durant la qual s’emmarca la producció de Dumbo diu. És en aquest moment que Disney decidirà convertir-se en una empresa que es dedica exclusivament als dibuixos animats.
Segueix llegint aquí
