Article del Joan Safont publicat a La Llança el 18 de novembre d’octubre del 2019. Fes clic per veure l’article original
Josep Cots i Costa (Manresa, 1942) va voler homenatjar l’escritor George Orwell creant l’any 1983 Edicions de 1984, una de les editorials independents més destacades del panorama literari català. Nascut en una família humil i marcat pel compromís polític antifranquista, va fer transitar l’editor del combat contra el totalitarisme dels vuitanta a la descoberta de nous autors, com Sílvia Alcàntara, Jordi Lara, Raül Garrigasait o Sergi Pons Codina, l’aposta per les traduccions de clàssics de la literatura internacional, com William Faulkner, i l’edició d’obres completes poètiques, com els casos de Walt Withman o Blai Bonet.
Vas néixer a Manresa l’any 1942 en plena postguerra. Com era la teva família?
El meu pare era un home senzill que treballava a la banca i la meva mare era d’una família molt pobre, no va conèixer els pares i va ser adoptada, i cuidada el meu germà, que era fill del primer matrimoni del meu pare. Al meu pare se li va morir la primera dona quan estava al camp de concentració de Deusto i quan va tornar es va casar amb la noia que cuidava el fill. Era un casament pràctic. Jo vaig néixer el 4 de juny del 42, el dia del Corpus. Vaig néixer al mateix moment que sortia l’hòstia sota tàlem. (riu).
Com es viu la guerra a la teva família?
El meu pare es va quedar sol al banc i el van fer cap del comitè de la UGT encarregat del banc on treballava. Però perquè vegis com era el meu pare, anava a les nits a treure els diners de les caixes de seguretat del banc, que estava confiscat, per portar-los a les famílies que els havien dipositat, perquè el banc no era segur. Es jugava la vida per diners que no eren seus! I quan el vaig cridar a files va decidir que no hi aniria, perquè no s’havia significat políticament, i es va escapar. A la frontera andorrana el van enxampar quan anava a buscar aigua per un capellà molt vell que anava amb ells per travessar la frontera, i el van tancar al castell de Montjuïc on les va passar magres. De tota manera, quan hi va haver la batalla de l’Ebre els van agafar a tots i els van portar cap al front de l’Ebre. Allà el van enganxar els franquistes i el van empresonar a Orduña i a Deusto. D’allà en va sortir gràcies a diversos avals. Quan va arribar es va trobar que la seva dona s’havia mort. Aquesta primera dona es deia Berta, que és un nom molt típic entre els carlins, com Margarida.
El meu germà va néixer el 1931 i ens portàvem 10 anys i pico. Ell va tenir la sort de conèixer un republicà de mostra que quedava a la seva feina, que li donava llibres. Gràcies a ell es va anar aficionant als llibres, una dèria que ja tenia d’abans però que va anar augmentant. Mira si era aficionat als llibres que es va morir llegint un totxo de biografia de Nietzsche, i abans ja havia llegit un llibre de l’Onfray i una història del Barri Xino.
A casa no eren lectors?
A casa no eren lectors, però quan el meu pare es va jubilar es va llegir sis volums d’Història de la Filosofia de dalt a baix. A partir de llavors ja li vaig anar portant diversos totxos d’història. La meva mare pràcticament no sabia escriure, però també va acabar empassant-se novel·les una rere l’altra.
Com va ser la teva educació?
Nefasta. Em sabia els Principios del Movimento Nacional, però no tenia punyetera idea de res. La sort és que tenia una memòria molt gran i era com una esponja, especialment dels temes històrics. Anava als Hermanos de la Salle de Manresa. L’escola va ser una cosa espantosa.
Què et va portar al Seminari?
Jo era un gamberret i la meva manera de sortir d’aquell ambient va ser a través de la religió, que em va posar les coses a lloc, especialment a través d’un capellà, mossèn Junyent, que em va portar a ingressar al Seminari. Jo sóc molt llançat i vaig decidir ingressar-hi. Això de ser llançat és una característica molt meva, que no era pròpia de casa meva.
Quina influència va tenir mossèn Junyent en tu?
Intel·lectualment tota. El meu nivell crític inicial va ser gràcies a ell. Ell era un savi que va sacrificar la seva carrera per a ser capellà i estava al costat de la gent més fotuda i necessitada. Va tenir un pes molt fort en la cultura manresana en el moment més gris i mediocre del franquisme, que va desvetllar aquella societat d’una manera claríssima, sense cap prepotència ni protagonisme. Era un patriota d’una peça.
Per ell vas anar al Seminari de Vic?
Amb un any en vaig tenir prou i em vaig tornar ateu completament. Des de llavors no he cregut en res… ni falta que hi fa! (riu)
Si vols llegir l’article sencer clica aquí
